SOROLLS DEL TEMPS

M'agrada la pluja.

M'encata.

M'agrada quan lentament et va mullant la roba, fins sentir-te tota xopa, mentre vas sentint el xim-xim de cada gota que cau..

T'he de dir que el que et vull dir no és per fer-te la pilota ni molt menys, això per començar.
Que m'ha agradat que em comentessis en el bloc i que em diguessis la teva opinió de les coses, m'has fet sentir.. no ho sé com dir-ho.. feliç?
Quan em van dir que tenia la directora de professora de català emb vaig assustar, no sé si es pel fet de que ets la DIRECTORA i tothom acostuma a tindre-li por, el cas esque en vaig tindre. Va ser un dilluns 12 de març, el meu pare em deia cada dia:
-Que Marta estas contenta? ja veuràs com t'agradarà el nou institut!
mentre la Marina em deia cada dia que et tindria a tu com a directora i com a professora de català, i que encaixariem bé.
m'enrecordo perfectament. En arribar a classe vaig fer anglés, però no recordo perfectament a quina hora tocava català pero quan vas arribar se'm van posar els pels de punta. Puc dir que era i potser encara ho sóc una mica passota i et tenia por. Parlava quan no tocava, no escoltava.. però acavaba d'arribar, estava espantada i em mal de caps per motius que no cal explicar. El cas esque fins fa poc, puc dir-ne uns 7 mesos.. més o menys t'he anat apreciant.. per cada comentari que fas a classe perquè em sento millor i ja no tinc por de sentir els teus passos arribant a la classe, mentre jo pensat:
-Puuuff.. quina hora més llarga se'm farà..
No, ja no ho penso.
El cas esque intento esforçar-me, i potser no ho sembla, o no ho faig prou bé. Et dec les gràcies per el que m'has dit, puc dir-te que he sentit una certa ''amistat'' entre directora i alumne. Sé que no ho expresso gaire bé pero jo ja m'entenc espero que tu també m'entenguis.
No em vull fer la pesada, escribint tant, ja que sé que rebre critiques de pelotera o alguna cosa semblant ,però que sàpigues que ho dic de tot cor i que t'aprecio molt.

Petons ben dolços.
Atentament: Marta Pradas.

El hivern deu ser molt fred per aquells que no tenen càlids records..

Ella es va estirar al llit, va aixecar el rellotge encara tombat d’aquest mati, si, era tard. Va tancar els ulls uns instants, va pensar en tot el dia que havia passat, un dia esgotador. Es sentia cansada, i sense ganes de fer res, amb ganes de estar sola, amb ganes de plorar, però cap llàgrima li queia. No s’havia concretament el que li passava, però una tristor al fons del cor l’absorbia. Quan arribava casa es trobava trista, sola en un mar sense vaixells, i sense saber perquè no tenia un mariner. Es va gratar els ulls intentant treure’s del cap totes aquelles preguntes sense resposta. Es va tapar el cap amb el coixí i va desitjar per un moment, ser en aquell mar i ofegar-se.

Pero ella es va mirar al mirall..i va mirar-se els ulls..va veure en els seus ulls un desitg impossible,que li cremava dintre el cor.No podia soportar estar tan lluny dell,

pero ell ni se'n adonava.

Una estona de Silenci (Correcció)

Acabava d'arribar de l'institut, devien ser més o menys les 6h. Havia sortit volant com el vent, havia de fer uns deures de català, i estava cansada i volia acabar-ho com més aviat millor. Al cap de 2o minuts vaig sentir un ''clinc-clinc'' i llavors vaig deduir que eren les claus de la mare que sempre porta un picarol en el clauer. Després d'aquest sorollet es va sentir una mena de soroll esgarrifós i llavors un cloc-cloc... ben fort pujant per les escales. Era el meu germà que pujava trepitjant bé els esglaons per fer soroll i va dir: -Ja sóc aquí! De vegades quan el sento se m'escapa un:
- Alto Marçal! Fes el favor de pujar les escales com déu mana!
i ell, posant els ulls grossos, sense fer soroll, acaba de pujar les escales silenciosament.
Després d'aquest xivarri vaig posar a dalt a la meva habitació, estava esgotada, cansada. Obro la finestra i em vaig estirar el llit. Vaig sentir el cant d'un ocellet, piu-piu.. m'encanta, em relaxa el seu cant, fins que va acabar de cantar i se'n va anar, sabent que l'esperava demà. Després vaig sentir un crit que em va esverar, era una nena que estava en el carrer jugant, potser s'havia fet mal. Poc després vaig sentir el brunzit d'un motor de cotxe que no parava de fer rum-rum. Llavors vaig sentir el soroll de la moto de la meva germana, quan va entrar a casa, vaig veure que va arribar amb el nas vermell com un pebrot del fred que feia a fora. Mentre em comentava una cosa del institut anava sonant el telèfon, ring... ring... i es va sentir un tap-tap d'un caminar ràpid per el telèfon. Va sonar el ding-dong de la porta, i vaig veure que arribava el meu pare esgotat de la feina. vam sopar tota la família i més tard me'n vaig anar al llit.I un cop estirada vaig pensar en quantes coses es poden deduir si tanques els ulls i et relaxes. Escoltant el que t'envolta, que és la vida. Que agradable és el silenci i com és diu: '' és que el meu mal no vol sorolls'' .

-Paraula de 7 lletres, Persona que està enganyada per una il·lusió.

-Ingènua.

-Correcte! se't donen bé els mots encreuats eh!

-Que va.. mai els aconsegueixo completar, igual que la meva vida.