Aquells records del vent.

Va sonar el telèfon del Institut Vila de Gràcia, en el que jo estudiava abans,estava a la plaça Sant.Miquel,molts sovint em quedava allà asseguda en aquells grans bancs,sola. Estava envoltada d’arbres,eren magnífics,quasi perfectes,amb unes fulles verdes que brillaven amb la claror del sol,cada cop d’un verd més intens.Creixien amb força,i em feien sentir viva.Quan les veia,només tenia ganes de quedar-me sola, i posar-me escriure com estic fent ara.Escrivia totes aquelles sensacions que em provocaven les fulles verdes de la plaça Sant.Miquel.Recordo que eren com el meu pam de la meva mà.

Estava esperant una trucada telefònica,i va venir la Pilar,la de consergeria,i em va fer entrar a dintre l’institut.Era el meu pare.M’encanta sentir la seva veu ronca,com parla, amb una certa tendresa que poca gent li troba,però jo no sóc una d'elles.L’enyorava tan,mai havia imaginat que podria enyorar tan a una persona,el meu pare.El meu pare estimat.Aquell dia,estava angoixada,em sentia..no s’havia ni el que sentia,potser això es el que em provocava estar d’aquell ànim.Tenia ganes de veure’l,dir-li lo molt que l’estimo,però jo amb aquestes coses..no en sé gaire,tenia d’aprendre moltíssimes coses, el cas es que no li vaig saber dir mai,però tenia per suposat que ell ho sabia,però recordar a les persones que estimes no fa mal (vaig pensar) i vaig prometrem que li diria més sovint.
En el moment que vaig agafar el telèfon,el cor em va començar a bategar cada cop amb més força,sentia que m’ofegava i només em va dir que si,el jutge va decidir que podia anar-me’n a viure amb ell.M’ho va dir amb un to d'alegria,volia dir-me alguna cosa més, però el vaig tallar amb un sospir,però no vaig poder dir-li res, quan em va pronunciar aquell: si. Tan clar,pur i sincer.Que de cop i volta, vaig deixar de sentir.Em parlava i em parlava,però no el sentia.Estava en el meu propi mon.Estava en aquella època que la gent,es fa preguntes,com..perquè estem aquí?quin sentit té la vida i coses que millor no preguntar-se, no creieu?
El cas es que li vaig dir de cop i volta un arreveure, vaig dir-li t’estimo i vaig penjar el telèfon amb una certa violència.Però vaig pensar amb les fulles lluents quasi com el foc i amb el meu pare, i això em va tranquil·litzar.No volia deixar-lo preocupat,però ho vaig fer, i no era pas aquesta la meva intenció.
Estava feliç,mai havia estat tan feliç com en aquell moment,però alguna cosa..em posava trista. Mai m’havia imaginat que podria haver arribat en aquest extrem..canviar la meva vida,i per ad bogats..Dona igual,no vull parlar-ne.

Vaig sortir a fora, a mirar les meves fulles verdes,però va aparèixer el vent, i les feia ballar una dansa forta, violenta i plena d’Ira.Ja no eren les mateixes fulles,el vent provocador les havia canviat.Vaig entrar a dintre l’institut altre cop fins la quarta planta. Allà tenia la meva classe,els meus amics,els meus companys..i vaig pensar que ho enyoraria, moltíssim.Vaig pujar una planta més,la ultima.Allà hi havia el pati.Em vaig trobar amb tothom,gent corrent amunt avall,cridant,cantant…
Quantes persones que formarien part del meu record,que en pensar-ho em vaig quedar una estona mirant-los.I de sobte em va venir la Laura Vives,era una noia elegant,forta,viva i segura de si mateixa.Tenia el cabell rinxolat i força castany.Uns ulls brillants i foscos que feien de la seva mirada la tendresa i un somriure clar.Al pati sempre estàvem juntes,li explicava tot,cada sentiment paraula per paraula.I quan la vaig mirar,no vaig poder aguantar i vaig arrencar a plorar.
- Petita,bonica..-Em va dir - Que més maco,que et diguin això amb aquella tendresa..
No podia dir-li que marxava que no la tornaria a veure durant un llarg temps fins refer la vida,però el cas es que li vaig dir i vaig plorar encara més.I no ho va entendre,no ho volia entendre.
Plorava i plorava,em sentia tan lluny,tan sola,i tan..baf! Era com un malson.Però no pas per anar-me’n,per deixar els meus companys i gent que estimo,només per estar jo bé, i em vaig sentir un xic egoista.I vaig anar a la plaça a refrescar el cap,ja no feia vent.. i em vaig quedar una estona més fins que va sonar el timbre de l’escola,i vaig acomiadar-me de tots, també dels professors,el Leo Pold,era com...era impressionant el caràcter que té.Mai havia estimat tant a un professor.
En resum,ara sóc aquí, a Santa Maria de Palautordera.He aprés tantes coses,i no he oblidat res, ni els amics, ni els companys ni el Leo Pold..La setmana que bé,els vaig a visitar,a ells i a les meves estones mirant les fulles verdes,boniques com quan arribo aquí a Palautordera a la nit,mirant la llum de la lluna i el cant de les estrelles.