Marta: -No me'l puc treure del cap..
Laura: -Per què no li truques,Marta?
Marta: -Tinc por,que em penjarà el telèfon a la cara!
Núria: -Aquest és l'avantatge de trucar-lo per telèfon...
Laura i Marta: -...?
Núria: -Una orella no és tota la cara.
dissabte, 26 de juliol del 2008
dimarts, 3 de juny del 2008
L’autora: Es diu Laura Gallego García,va publicar el llibre l’any 2007.No forma part de cap pel·lícula,ni de cap sèrie, només hi ha el llibre.Però tot i així ha tingut un gran èxit de vendes
Resum: És una nena que és diu Bipa que li expliquen una història que diuen que a unes muntanyes de gel,molt lluny del poblat on viuen hi viu una emperadriu.I que quan estàs allà et sents feliç,perquè ja no tens gana,no et tens de preocupar de res. La Bipa es tossuda,però molt llesta.
Coneix a un noi nomenat L’aer, que ell si que creu en la història. I ell, vol saber que hi han en aquelles muntanyes,on va anar el seu Pare,i no va tornar. I quan la Bipa se n’entera mou mar i terra per trobar-lo. Fins que descobreix que el seu amic, que per a ella ja es un amor, després de fer tots els esforços per trobar-lo, s’està tornant eteri, però ella, aconsegueix parar-li els peus i tot acaba bé.No penso explicar-ho detalladament ni molt menys el final. Llegiu-lo!
Personatges: Bipa,L’aer,Nuba, la mare de l’aer,topo el pare de la Bipa,la maga,l’emperadriu,la deessa,gèlida,nebat i níbia.
Opinió personal: Primer de tot,Impressionant,haig de dir que de resums,no en sé gaire,però el recomano.És Preciós,i es una senyoreta que quan explica alguna cosa,ho explica amb detalls,però coses curioses i gens aburrides.Té una certa intriga explicant les coses i un vocabulari magnific. Parla d’amor, i de tots el sentiments que una persona pugui sentir. No tinc més paraules.Llegiu-lo!
Resum: És una nena que és diu Bipa que li expliquen una història que diuen que a unes muntanyes de gel,molt lluny del poblat on viuen hi viu una emperadriu.I que quan estàs allà et sents feliç,perquè ja no tens gana,no et tens de preocupar de res. La Bipa es tossuda,però molt llesta.
Coneix a un noi nomenat L’aer, que ell si que creu en la història. I ell, vol saber que hi han en aquelles muntanyes,on va anar el seu Pare,i no va tornar. I quan la Bipa se n’entera mou mar i terra per trobar-lo. Fins que descobreix que el seu amic, que per a ella ja es un amor, després de fer tots els esforços per trobar-lo, s’està tornant eteri, però ella, aconsegueix parar-li els peus i tot acaba bé.No penso explicar-ho detalladament ni molt menys el final. Llegiu-lo!
Personatges: Bipa,L’aer,Nuba, la mare de l’aer,topo el pare de la Bipa,la maga,l’emperadriu,la deessa,gèlida,nebat i níbia.
Opinió personal: Primer de tot,Impressionant,haig de dir que de resums,no en sé gaire,però el recomano.És Preciós,i es una senyoreta que quan explica alguna cosa,ho explica amb detalls,però coses curioses i gens aburrides.Té una certa intriga explicant les coses i un vocabulari magnific. Parla d’amor, i de tots el sentiments que una persona pugui sentir. No tinc més paraules.Llegiu-lo!
Aquells records del vent.
Va sonar el telèfon del Institut Vila de Gràcia, en el que jo estudiava abans,estava a la plaça Sant.Miquel,molts sovint em quedava allà asseguda en aquells grans bancs,sola. Estava envoltada d’arbres,eren magnífics,quasi perfectes,amb unes fulles verdes que brillaven amb la claror del sol,cada cop d’un verd més intens.Creixien amb força,i em feien sentir viva.Quan les veia,només tenia ganes de quedar-me sola, i posar-me escriure com estic fent ara.Escrivia totes aquelles sensacions que em provocaven les fulles verdes de la plaça Sant.Miquel.Recordo que eren com el meu pam de la meva mà.
Estava esperant una trucada telefònica,i va venir la Pilar,la de consergeria,i em va fer entrar a dintre l’institut.Era el meu pare.M’encanta sentir la seva veu ronca,com parla, amb una certa tendresa que poca gent li troba,però jo no sóc una d'elles.L’enyorava tan,mai havia imaginat que podria enyorar tan a una persona,el meu pare.El meu pare estimat.Aquell dia,estava angoixada,em sentia..no s’havia ni el que sentia,potser això es el que em provocava estar d’aquell ànim.Tenia ganes de veure’l,dir-li lo molt que l’estimo,però jo amb aquestes coses..no en sé gaire,tenia d’aprendre moltíssimes coses, el cas es que no li vaig saber dir mai,però tenia per suposat que ell ho sabia,però recordar a les persones que estimes no fa mal (vaig pensar) i vaig prometrem que li diria més sovint.
En el moment que vaig agafar el telèfon,el cor em va començar a bategar cada cop amb més força,sentia que m’ofegava i només em va dir que si,el jutge va decidir que podia anar-me’n a viure amb ell.M’ho va dir amb un to d'alegria,volia dir-me alguna cosa més, però el vaig tallar amb un sospir,però no vaig poder dir-li res, quan em va pronunciar aquell: si. Tan clar,pur i sincer.Que de cop i volta, vaig deixar de sentir.Em parlava i em parlava,però no el sentia.Estava en el meu propi mon.Estava en aquella època que la gent,es fa preguntes,com..perquè estem aquí?quin sentit té la vida i coses que millor no preguntar-se, no creieu?
El cas es que li vaig dir de cop i volta un arreveure, vaig dir-li t’estimo i vaig penjar el telèfon amb una certa violència.Però vaig pensar amb les fulles lluents quasi com el foc i amb el meu pare, i això em va tranquil·litzar.No volia deixar-lo preocupat,però ho vaig fer, i no era pas aquesta la meva intenció.
Estava feliç,mai havia estat tan feliç com en aquell moment,però alguna cosa..em posava trista. Mai m’havia imaginat que podria haver arribat en aquest extrem..canviar la meva vida,i per ad bogats..Dona igual,no vull parlar-ne.
Vaig sortir a fora, a mirar les meves fulles verdes,però va aparèixer el vent, i les feia ballar una dansa forta, violenta i plena d’Ira.Ja no eren les mateixes fulles,el vent provocador les havia canviat.Vaig entrar a dintre l’institut altre cop fins la quarta planta. Allà tenia la meva classe,els meus amics,els meus companys..i vaig pensar que ho enyoraria, moltíssim.Vaig pujar una planta més,la ultima.Allà hi havia el pati.Em vaig trobar amb tothom,gent corrent amunt avall,cridant,cantant…
Quantes persones que formarien part del meu record,que en pensar-ho em vaig quedar una estona mirant-los.I de sobte em va venir la Laura Vives,era una noia elegant,forta,viva i segura de si mateixa.Tenia el cabell rinxolat i força castany.Uns ulls brillants i foscos que feien de la seva mirada la tendresa i un somriure clar.Al pati sempre estàvem juntes,li explicava tot,cada sentiment paraula per paraula.I quan la vaig mirar,no vaig poder aguantar i vaig arrencar a plorar.
- Petita,bonica..-Em va dir - Que més maco,que et diguin això amb aquella tendresa..
No podia dir-li que marxava que no la tornaria a veure durant un llarg temps fins refer la vida,però el cas es que li vaig dir i vaig plorar encara més.I no ho va entendre,no ho volia entendre.
Plorava i plorava,em sentia tan lluny,tan sola,i tan..baf! Era com un malson.Però no pas per anar-me’n,per deixar els meus companys i gent que estimo,només per estar jo bé, i em vaig sentir un xic egoista.I vaig anar a la plaça a refrescar el cap,ja no feia vent.. i em vaig quedar una estona més fins que va sonar el timbre de l’escola,i vaig acomiadar-me de tots, també dels professors,el Leo Pold,era com...era impressionant el caràcter que té.Mai havia estimat tant a un professor.
En resum,ara sóc aquí, a Santa Maria de Palautordera.He aprés tantes coses,i no he oblidat res, ni els amics, ni els companys ni el Leo Pold..La setmana que bé,els vaig a visitar,a ells i a les meves estones mirant les fulles verdes,boniques com quan arribo aquí a Palautordera a la nit,mirant la llum de la lluna i el cant de les estrelles.
Estava esperant una trucada telefònica,i va venir la Pilar,la de consergeria,i em va fer entrar a dintre l’institut.Era el meu pare.M’encanta sentir la seva veu ronca,com parla, amb una certa tendresa que poca gent li troba,però jo no sóc una d'elles.L’enyorava tan,mai havia imaginat que podria enyorar tan a una persona,el meu pare.El meu pare estimat.Aquell dia,estava angoixada,em sentia..no s’havia ni el que sentia,potser això es el que em provocava estar d’aquell ànim.Tenia ganes de veure’l,dir-li lo molt que l’estimo,però jo amb aquestes coses..no en sé gaire,tenia d’aprendre moltíssimes coses, el cas es que no li vaig saber dir mai,però tenia per suposat que ell ho sabia,però recordar a les persones que estimes no fa mal (vaig pensar) i vaig prometrem que li diria més sovint.
En el moment que vaig agafar el telèfon,el cor em va començar a bategar cada cop amb més força,sentia que m’ofegava i només em va dir que si,el jutge va decidir que podia anar-me’n a viure amb ell.M’ho va dir amb un to d'alegria,volia dir-me alguna cosa més, però el vaig tallar amb un sospir,però no vaig poder dir-li res, quan em va pronunciar aquell: si. Tan clar,pur i sincer.Que de cop i volta, vaig deixar de sentir.Em parlava i em parlava,però no el sentia.Estava en el meu propi mon.Estava en aquella època que la gent,es fa preguntes,com..perquè estem aquí?quin sentit té la vida i coses que millor no preguntar-se, no creieu?
El cas es que li vaig dir de cop i volta un arreveure, vaig dir-li t’estimo i vaig penjar el telèfon amb una certa violència.Però vaig pensar amb les fulles lluents quasi com el foc i amb el meu pare, i això em va tranquil·litzar.No volia deixar-lo preocupat,però ho vaig fer, i no era pas aquesta la meva intenció.
Estava feliç,mai havia estat tan feliç com en aquell moment,però alguna cosa..em posava trista. Mai m’havia imaginat que podria haver arribat en aquest extrem..canviar la meva vida,i per ad bogats..Dona igual,no vull parlar-ne.
Vaig sortir a fora, a mirar les meves fulles verdes,però va aparèixer el vent, i les feia ballar una dansa forta, violenta i plena d’Ira.Ja no eren les mateixes fulles,el vent provocador les havia canviat.Vaig entrar a dintre l’institut altre cop fins la quarta planta. Allà tenia la meva classe,els meus amics,els meus companys..i vaig pensar que ho enyoraria, moltíssim.Vaig pujar una planta més,la ultima.Allà hi havia el pati.Em vaig trobar amb tothom,gent corrent amunt avall,cridant,cantant…
Quantes persones que formarien part del meu record,que en pensar-ho em vaig quedar una estona mirant-los.I de sobte em va venir la Laura Vives,era una noia elegant,forta,viva i segura de si mateixa.Tenia el cabell rinxolat i força castany.Uns ulls brillants i foscos que feien de la seva mirada la tendresa i un somriure clar.Al pati sempre estàvem juntes,li explicava tot,cada sentiment paraula per paraula.I quan la vaig mirar,no vaig poder aguantar i vaig arrencar a plorar.
- Petita,bonica..-Em va dir - Que més maco,que et diguin això amb aquella tendresa..
No podia dir-li que marxava que no la tornaria a veure durant un llarg temps fins refer la vida,però el cas es que li vaig dir i vaig plorar encara més.I no ho va entendre,no ho volia entendre.
Plorava i plorava,em sentia tan lluny,tan sola,i tan..baf! Era com un malson.Però no pas per anar-me’n,per deixar els meus companys i gent que estimo,només per estar jo bé, i em vaig sentir un xic egoista.I vaig anar a la plaça a refrescar el cap,ja no feia vent.. i em vaig quedar una estona més fins que va sonar el timbre de l’escola,i vaig acomiadar-me de tots, també dels professors,el Leo Pold,era com...era impressionant el caràcter que té.Mai havia estimat tant a un professor.
En resum,ara sóc aquí, a Santa Maria de Palautordera.He aprés tantes coses,i no he oblidat res, ni els amics, ni els companys ni el Leo Pold..La setmana que bé,els vaig a visitar,a ells i a les meves estones mirant les fulles verdes,boniques com quan arribo aquí a Palautordera a la nit,mirant la llum de la lluna i el cant de les estrelles.
diumenge, 4 de maig del 2008
dimecres, 9 d’abril del 2008
dimarts, 1 d’abril del 2008
diumenge, 16 de març del 2008
dimarts, 4 de març del 2008
diumenge, 24 de febrer del 2008
dijous, 21 de febrer del 2008
LES 10 COSES QUE S'HAN DE FER PER PODER ASSISTIR EN UNA FESTA.
Primer de tot arribo a casa contenta, perquè m'han convidat a la festa d'en Pino.
Esclar que està molt lluny, més amunt dels Refugis i dubto que m'hi deixin anar.
Esclar que està molt lluny, més amunt dels Refugis i dubto que m'hi deixin anar.
Les deu coses que s'han de fer perquè pugui assistir-hi:
1. Arribar d'hora a casa, fer el llit, parar la taula, no emprenyar el germanet petit, per tal que vegin el comportament es exel·lent.
2. Anar treient el tema que organitzen una festa. dir que hi anirà molta gent i que es imprescindible anar-hi.
3. Insistir-hi per molt que diguin un no rotundament.
4. Continuant sent educada, parant la taula etc. Fins que arriba el dia de la festa.
5. Explicar com t'organitzes, a quina hora has d'arribar a casa i suplicar.
6. Un cop ho has aconseguit, s'ha de pensar com pujar en un lloc tan lluny, i sobre tot que t'has de posar de vestimenta.
7. Trucar algun amic i que et porti, o el mes dificil , comunicar als teu pares que no et poden portar ja que et diran que no volen portar-te, que et quedis a casa.
8. Menjar força a l'hora de sopar o tirar-ho a la brossa dissimuladament perque no et renyin o et tornin a treure el tema de que s'ho han repensat i millor que no hi vagis.
9. Recollir els plats i portar-los a la cuina, exagerar el comportament.
10. I la ultima cosa es despedir-te i dir a reveure i que els estimes molt (fer una mica la pilota no va malament).
P.D: LA FOTOGRAFIA ES DE LA FESTA NO ES TRETA D'INTERNET NI RES SEMBLANT EHH!! HAHAH.
dimecres, 20 de febrer del 2008
Primer de tot arribo a casa contenta, perquè m'han convidat a la festa d'en Pino.
Esclar que està molt lluny, més amunt dels Refugis i dubto que m'hi deixin anar.
Les deu coses que s'han de fer perquè pugui assistir-hi:
1. Arribaré d'hora a casa, em faré el llit, pararé la taula, no emprenyaré el meu germà, per tal que em diguin:
-Molt bé, vols alguna cosa?
2. Jo els hi aniré treient el tema que en Pino organitza una festa..Que hi anirà molta gent i que no me la puc perdre.
3. No. Em diuen un no rotundament.
4. No dic res més, simplement poso morrets fins que em diuen:
-Ja en parlarem.
5. Continuo sent educada, parant la taula etc. Fins que arriba el dia de la festa.
6. -Pare, em deixas anar-hi oi?
-t'he dit que no!
-Si us plau. M'he portat molt bé..
-I on vas a dormir eh? acaba a les tantes!
-Tranquil, ens baixen amb moto i aniré a dormir a casa la Núria, no t'amoïnis no hi ha alcohol.
-Va, veste'n abans que canviï d'opinió.
-A reveure!Petons!
7. Un cop m'he sortit amb la meva, he de pensar que puc posar-me de roba, i com pujar allà dalt.
8. -Marc?
-Si?
-Sóc la Marta, carinyu!
-Diga'm senyoreta. (t'he un vocabulari molt obert).
-Amor, saps que t'esitmo moltíssim oi? Tu que ets tan guapo, pots preguntar si ens poden portar els teus pares a la festa d'en Pino?
-Si, efectivament ja m'ho pensava i els hi he comentat. Diuen que a les 11:20pm. A casa meva que ens puja.
-Gràcies, com t'estimo! Et posaràs elegant oi? Res de samarretes de l'estelada per un dia.
-Ai Marta, ja ni ha prou! (s'ofén).
-Com que ja ni ha prou?! sempre amb l'independencia 100%, bla bla bla.
I així son les nostres baralletes, que acabo dient-li adeu amb un : Adiós te quiero! per empipar-lo. (Es posa de polleguera).
9. Menjo força o ho tir-ho a la brossa dissimuladament perquè no em renyin o em diguin que no menjo i m'acabin dient que no em deixen anar-hi, cosa que els retrec que ja m'han dit que si, i que no es canvia d'opinió.
10. I la ultima cosa es dir adéu i bona nit que arribaré a les 12:00am, els hi recordo que vaig a dormir a casa la Núria i vaig a casa en Marc :)
P.D: Li faig una bona benvinguda, no fos cas que comenci una altre vegada les baralletes de nens petits.
P.D1: La Núria no hi és a la foto, ella la feia. (Per cert, hi falta molta gent eh!)
dimarts, 12 de febrer del 2008
Mirant per la finestra, quilometres enrera.
Deixat enrera, totes les mentides, els enganys..
les baralles, el malestar, les ganes de fugir corrents.
Mirant endavant, tots els riures, tots els petons,
totes les abraçades, tot el temps que frisava per estar amb ell.
Perquè només amb ell i solament amb ell
Els mals desapareixen.
Els mals desapareixen.
3ra persona del present d'indicatiu del verb estimar.
dijous, 7 de febrer del 2008
El meu avi es un bon home, el seu riure s'escolta a tres cases de distància, pot agafar-me la mà com jo agafo la teva. M’ha ensenyat a ser forta i m’ha demostrar el seu amor i recordo les paraules que em va dir, que mai deixés el camí en el que tenia de seguir i que guiés quan uns altres es limiten a seguir. El meu avi Ramón Segura va posar-se malalt fa 3 anys i té un tumor cancerigen, he aprés moltes coses en aquesta vida, he comés greus errors i he estimat tan com he pogut, però potser el meu fefecte es l’oblid.No en sé, no entenc que significa oblidar. Em sap greu. T’explico això perquè comprenguis alguns dels motius dels meus actes.
dilluns, 4 de febrer del 2008
diumenge, 3 de febrer del 2008
dilluns, 28 de gener del 2008
dilluns, 21 de gener del 2008
- Senyora,... I si un guionista intenta escriure una història on no passa gran cosa... on la gent no canvia ni té cap revelació... lluiten i estan frustrats... però, no arriben a no-res. Més aviat com en el món real.
- El món real?
- Sí, senyora.
- El maleït món real. [...] Que no passa res en el món? Collons, però tan malament estàs del cap!? S'assassina a gent tots els dies. Hi ha genocidis, guerres, corrupció. Cada puto dia, algú en el món sacrifica la seva vida per salvar a altra persona. Cada puto dia, algú, en algun lloc, pren la decisió conscient de destruír a altra persona. La gent troba l'amor, la gent el perd. Per l'amor de Déu, un nen veu com maten a cops a la seva mare en els esglaons d'una església!. Algú mor de fam, algú traïx al seu millor amic per una dona. Si no pots trobar tot això en la vida, llavors, amic meu, no tens ni puta idea del que és la vida. Llavors, per quina em fas perdre dues estupides hores amb la teva estupida pel·lícula? No m'interessa gens ni mica.
dimecres, 16 de gener del 2008
LA CORRECCIÓ DE LA REENCARNACIÓ
LA REENCARNACIÓLa reencarnació és la creença segons la qual, al morir una pers ona, la seva ànima se separa momentàniament del cos, i després d'algun temps pren altre cos diferent per a tornar a néixer a la Terra. Per tant, els homes passarien per moltes vides en aquest món.Què per què l'ànima necessita reencarnar-se? Perquè en una nova existència ha de pagar els pecats comesos en la present vida, o recollir el premi d'haver tingut una conducta honesta. L'ànima està, diuen, en contínua evolució. I les successives reencarnacions li parmet progressar fins a arribar a la perfecció. Llavors es converteix en un esperit pur, ja no necessita més reencarnacions, i se submergeix per a sempre en l'infinit de l'eternitat.Jo crec en això, perque no haver-hi una altra vida?Hi ha gent que es nega a creure-ho pel simple fet que no està demostrat científicament, i els sentiments, estan demostrats científicament?
Sents com si un pes molt gran caigués sobre teu, els ulls se t’humitegen, i t’empasses saliva de tant en tan. Et fregues els ulls per no demostrar la teva feblesa, desvies la mirada cap a baix mentre dius que si amb el cap. Comprens el que et diu però no ho vols acceptar. Comences a posar-te nerviosa, et treus els cabells de la cara, creus de braços et poses les mans a la butxaca, alguna cosa que et mantingui aïllada d’aquelles paraules, però saps perfectament que no pots, que per molt que t’allunyis, seguiran allà, esperant que les escoltis. Un cop acabada la conversa, aixeques el cap i la mires, tornes acceptar amb el cap, i ja amb les llàgrimes galtes a ball, te’n vas caminant lentament amb el cap cot, i t’allunyes d’aquella veritat que t’has arriscat a trobar-la.
dilluns, 14 de gener del 2008
El que pot fer anar amb presses. Baixar escales corrents perquè sents el metro venir.Sentir el “Pipiripip”, l’avís de que les portes es tanquen, fer tants i tants esforços, per trobar-te la porta tancada i el metro circulant. Es va recolzar a la paret, cansada. No hi havia ni una ànima en tota l’andana, només es sentia una lleugera música cap al final. Va tancar els ulls, i deixant-se anar per la música, es va assentar al banc, on allà, descansant, es va estirar, i va deixar que la musica fluís entre els seus pensaments. Va passar un metro, i un altre, i un altre, però ella seguia estirada escoltant aquella musica desconeguda.
dimecres, 9 de gener del 2008
Potser en aquells moments la pluja no la detindria, ni calamarsada ni neu que fos possible. Arribava tard a una cita que potser mai seria certa,. Corria, amb els cabells molls, el rimel desbordat per les pestanyes i mes enllà, la camisa blanca, molla i que es podia deduir un sostens color grisos. Li tremolaven les mans, amb aquelles ungles vermelles, a mig despintà. Corria, a traves de la gent, que no com ella duia paraigües, a la gent que esperava al semàfor verd, no com ella, passejant entre els cotxe. Saturar de cop, esbufegant, es sentia el batec del seu cor, el pols en repòs avia de deixat de seri feia rato, però els batec no disminuieren en parar, cada cop se’ls sentia mes, mes rapit. Posà la ma al pit, per intentar calmar-lo, en toca la seva ma amb la camisa blanca , s’adona que encara duia l’anell, aquell daurat mig rovellat de baix cost. Alçà la vista per aquell carreró tancat, i allà el vege, tot apoiat a la paret, amb el seu cigarret apunt d’arribar a la seva fi, els seus cabells negres i mig arrissats, amb la seva mirada cota, seguia portant el mateix jersei de sempre. El mirava, preguntant-se si el coneixia, li resultava familiar aquells ulls negres a mentida, aquells cabells tocats per un altra. Es miraren, coincidiren les mirades, desprès de tant temps... Fer dues o tres passes, ell respongué, es fumà l’ultima calada, tira el cigarret , s’acosta a ella. Tancà els ulls, per gaudir com ell li acariciava els cabells, tan suaus i llisos com sempre, notà que aquella ma ja no la tocava, obri els ulls inútilment, podria haver-los deixats tancar i encadena, una carícia amb un petó. Els obrí, i es trobar, sola en un carreró de un vell barri, desplegar la mà, que fins aquell intentat la mantingues tancada, i s’adonà que... Plovia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)