Potser en aquells moments la pluja no la detindria, ni calamarsada ni neu que fos possible. Arribava tard a una cita que potser mai seria certa,. Corria, amb els cabells molls, el rimel desbordat per les pestanyes i mes enllà, la camisa blanca, molla i que es podia deduir un sostens color grisos. Li tremolaven les mans, amb aquelles ungles vermelles, a mig despintà. Corria, a traves de la gent, que no com ella duia paraigües, a la gent que esperava al semàfor verd, no com ella, passejant entre els cotxe. Saturar de cop, esbufegant, es sentia el batec del seu cor, el pols en repòs avia de deixat de seri feia rato, però els batec no disminuieren en parar, cada cop se’ls sentia mes, mes rapit. Posà la ma al pit, per intentar calmar-lo, en toca la seva ma amb la camisa blanca , s’adona que encara duia l’anell, aquell daurat mig rovellat de baix cost. Alçà la vista per aquell carreró tancat, i allà el vege, tot apoiat a la paret, amb el seu cigarret apunt d’arribar a la seva fi, els seus cabells negres i mig arrissats, amb la seva mirada cota, seguia portant el mateix jersei de sempre. El mirava, preguntant-se si el coneixia, li resultava familiar aquells ulls negres a mentida, aquells cabells tocats per un altra. Es miraren, coincidiren les mirades, desprès de tant temps... Fer dues o tres passes, ell respongué, es fumà l’ultima calada, tira el cigarret , s’acosta a ella. Tancà els ulls, per gaudir com ell li acariciava els cabells, tan suaus i llisos com sempre, notà que aquella ma ja no la tocava, obri els ulls inútilment, podria haver-los deixats tancar i encadena, una carícia amb un petó. Els obrí, i es trobar, sola en un carreró de un vell barri, desplegar la mà, que fins aquell intentat la mantingues tancada, i s’adonà que... Plovia.
.JPG)
