- Em pots donar una sola raó per poder creure en tu?

- ...

- M'ha quedat molt clar. Fins mai.

- Senyora,... I si un guionista intenta escriure una història on no passa gran cosa... on la gent no canvia ni té cap revelació... lluiten i estan frustrats... però, no arriben a no-res. Més aviat com en el món real.

- El món real?

- Sí, senyora.

- El maleït món real. [...] Que no passa res en el món? Collons, però tan malament estàs del cap!? S'assassina a gent tots els dies. Hi ha genocidis, guerres, corrupció. Cada puto dia, algú en el món sacrifica la seva vida per salvar a altra persona. Cada puto dia, algú, en algun lloc, pren la decisió conscient de destruír a altra persona. La gent troba l'amor, la gent el perd. Per l'amor de Déu, un nen veu com maten a cops a la seva mare en els esglaons d'una església!. Algú mor de fam, algú traïx al seu millor amic per una dona. Si no pots trobar tot això en la vida, llavors, amic meu, no tens ni puta idea del que és la vida. Llavors, per quina em fas perdre dues estupides hores amb la teva estupida pel·lícula? No m'interessa gens ni mica.

LA CORRECCIÓ DE LA REENCARNACIÓ

LA REENCARNACIÓ

La reencarnació és la creença segons la qual, al morir una pers ona, la seva ànima se separa momentàniament del cos, i després d'algun temps pren altre cos diferent per a tornar a néixer a la Terra. Per tant, els homes passarien per moltes vides en aquest món.Què per què l'ànima necessita reencarnar-se? Perquè en una nova existència ha de pagar els pecats comesos en la present vida, o recollir el premi d'haver tingut una conducta honesta. L'ànima està, diuen, en contínua evolució. I les successives reencarnacions li parmet progressar fins a arribar a la perfecció. Llavors es converteix en un esperit pur, ja no necessita més reencarnacions, i se submergeix per a sempre en l'infinit de l'eternitat.Jo crec en això, perque no haver-hi una altra vida?Hi ha gent que es nega a creure-ho pel simple fet que no està demostrat científicament, i els sentiments, estan demostrats científicament?

Sents com si un pes molt gran caigués sobre teu, els ulls se t’humitegen, i t’empasses saliva de tant en tan. Et fregues els ulls per no demostrar la teva feblesa, desvies la mirada cap a baix mentre dius que si amb el cap. Comprens el que et diu però no ho vols acceptar. Comences a posar-te nerviosa, et treus els cabells de la cara, creus de braços et poses les mans a la butxaca, alguna cosa que et mantingui aïllada d’aquelles paraules, però saps perfectament que no pots, que per molt que t’allunyis, seguiran allà, esperant que les escoltis. Un cop acabada la conversa, aixeques el cap i la mires, tornes acceptar amb el cap, i ja amb les llàgrimes galtes a ball, te’n vas caminant lentament amb el cap cot, i t’allunyes d’aquella veritat que t’has arriscat a trobar-la.

El que pot fer anar amb presses. Baixar escales corrents perquè sents el metro venir.Sentir el “Pipiripip”, l’avís de que les portes es tanquen, fer tants i tants esforços, per trobar-te la porta tancada i el metro circulant. Es va recolzar a la paret, cansada. No hi havia ni una ànima en tota l’andana, només es sentia una lleugera música cap al final. Va tancar els ulls, i deixant-se anar per la música, es va assentar al banc, on allà, descansant, es va estirar, i va deixar que la musica fluís entre els seus pensaments. Va passar un metro, i un altre, i un altre, però ella seguia estirada escoltant aquella musica desconeguda.

Potser en aquells moments la pluja no la detindria, ni calamarsada ni neu que fos possible. Arribava tard a una cita que potser mai seria certa,. Corria, amb els cabells molls, el rimel desbordat per les pestanyes i mes enllà, la camisa blanca, molla i que es podia deduir un sostens color grisos. Li tremolaven les mans, amb aquelles ungles vermelles, a mig despintà. Corria, a traves de la gent, que no com ella duia paraigües, a la gent que esperava al semàfor verd, no com ella, passejant entre els cotxe. Saturar de cop, esbufegant, es sentia el batec del seu cor, el pols en repòs avia de deixat de seri feia rato, però els batec no disminuieren en parar, cada cop se’ls sentia mes, mes rapit. Posà la ma al pit, per intentar calmar-lo, en toca la seva ma amb la camisa blanca , s’adona que encara duia l’anell, aquell daurat mig rovellat de baix cost. Alçà la vista per aquell carreró tancat, i allà el vege, tot apoiat a la paret, amb el seu cigarret apunt d’arribar a la seva fi, els seus cabells negres i mig arrissats, amb la seva mirada cota, seguia portant el mateix jersei de sempre. El mirava, preguntant-se si el coneixia, li resultava familiar aquells ulls negres a mentida, aquells cabells tocats per un altra. Es miraren, coincidiren les mirades, desprès de tant temps... Fer dues o tres passes, ell respongué, es fumà l’ultima calada, tira el cigarret , s’acosta a ella. Tancà els ulls, per gaudir com ell li acariciava els cabells, tan suaus i llisos com sempre, notà que aquella ma ja no la tocava, obri els ulls inútilment, podria haver-los deixats tancar i encadena, una carícia amb un petó. Els obrí, i es trobar, sola en un carreró de un vell barri, desplegar la mà, que fins aquell intentat la mantingues tancada, i s’adonà que... Plovia.

M'ho vaig passar molt bé, espero que es torni a repetir :)
Apa, que vagi bé el 2008 !
petons a tots.


atentament: Marta.